Per què sotges els homes?


    1 L’home neix de les entranyes de la mare,
viu un instant i s’atipa de neguits.

    2 S’obre com les flors i es marceix,
passa com una ombra i no s’atura.

    3 Però tu no deixes de sotjar-lo.
I a mi em fas acudir al teu judici.

    4 Qui trobaria res de pur
en el qui neix impur?
Ningú!

    5 Si ets tu qui fixes els dies de l’home
i el nombre dels seus mesos
i li marques una fita que no pot ultrapassar,

    6 deixa’l viure tranquil
fins que acabi la jornada.

    7 L’arbre conserva una esperança:
si el tallen, torna a brotar,
no para de treure llucs.

    8 Fins si l’arrel envelleix a la terra
i la soca queda morta a la pols,

    9 l’arbre que ensuma l’aigua rebrota,
treu branques com un plançó.

    10 Però l’home mor i s’esvaeix.
On fa cap, doncs, quan expira?

    11 L’aigua podria sortir de la mar,
i els rius escolar-se i quedar secs,

    12 però l’home no s’alçarà de la tomba.
Primer s’acabarà el cel abans que ell es desperti,
abans que es desvetlli d’aquest son.

    13 Tant de bo que m’amaguessis al país dels morts
fins que passés el teu enuig,
i que fixessis un temps per a recordar-te de mi!

    14 Però, ¿pot un mort tornar a la vida?
Jo suportaria un temps de feixuguesa
fins que m’arribés el relleu!

    15 Em cridaries, i jo et respondria,
miraries amb afecte l’obra de les teves mans.

    16 Ni que ara comptis els meus passos,
llavors no et fixaries en els meus pecats:

    17 tancaries dins un sac la meva falta,
amagaries la meva culpa.

    18 Les muntanyes cauen i s’esberlen,
les roques llisquen del lloc on són,

    19 l’aigua es menja les pedres
i obre còrrecs als camps.
Així desfàs l’esperança de l’home.

    20 El destrosses per sempre i se’n va,
el desfigures i el llances fora.

    21 Si els seus fills són honorats, no ho sabrà mai;
tampoc no sabrà si els humilien.

    22 Només sent el seu dolor,
només plany la pròpia sort.